Cròniques des de Valladolid: “Inspeccionant el territori”

 

Primeres impressions des de la capital espanyola del rugby

Francesc Gómez

El primer que he après de Valladolid és que hi fa fred. No un fred de mil dimonis, no un fred siberià, però més fred que a Barcelona. Ho vaig descobrir tot just aterrar a un quart de sis de la tarda, mitja hora més tard (cortesia de Ryanair), a l’aeroport.

Al taxi camí de la ciutat em fixo en el verd del paisatge. Ja ho havia vist des de l’avió; grans extensions de camps rodegen Valladolid, però el taxista m’alliçona: “Fa molt que no plou, tan de bo es pogués canviar el fred per la pluja”. Tant de bo fos tan fàcil.

La conversa (més aviat monòleg) amb el conductor segueix. Escolto atent: la població de Castella i Lleó va baixar dels dos milions i mig d’habitants el mes passat, m’explica preocupat. “Valladolid és la ciutat més bonica de la Comunitat, té de tot”. A veure si és veritat.

bus_rugbycat
Alguns autobusos de Valladolid anuncien la final.

Ja a l’estació d’autobusos enfilo cap a l’hostal. Una habitació prou gran, wi-fi, lavabo en bones condicions i una situació immillorable, al centre de la ciutat. Cap queixa. Després del típic ritual (desempaquetar la roba, raspallet de dents on toca, situar l’ordinador…), m’encamino cap al centre.

El primer que he de fer és trobar un remei pel que serà el meu acompanyant durant tots els dies: el fred. Entro a tres o quatre botigues de roba per intentar comprar un fulard però sembla que el concepte de fred és diferent del que tenim a Barcelona. A la cinquena estic de sort i al Decathlon de torn en trobo un.

Ara sí: a passejar. Per cert, a l’aparador del Decathlon hi ha tres maniquins vestits amb complements de rugby: el casquet, les proteccions del tronc, botes, mitgetes, pantalons… la capital espanyola del rugby oi?

Places, esglésies, monuments, el centre de Valladolid fa goig. Tot és net, els edificis públics estan ben cuidats i la gent va arreglada, molt. No hi ha les presses de Barcelona, potser perquè l’horari laboral ja ha acabat, però el ritme de la ciutat és més pausat, més harmònic.

aparador_rugbycat
L’aparador amb els maniquins de rugby

Per contra, tampoc s’aprecia el còctel multicultural de la Ciutat Comtal. No hi ha gaires tons de pell, ni molta varietat en la manera de vestir. Ni un “hipster” he vist. Potser surten de nit, o potser no he anat als llocs adients, dues hores no donen per molt.

Em fixo però en algun detallet relacionat amb la final de diumenge (al cap i a la fi sóc aquí per això). En un parell d’autobusos el cartell de la final pinta la carrosseria del vehicle. En algun bar trobo un pòster promocional a l’entrada… poc més.

No tinc temps per a gaire, la llum del dia de seguida s’amaga i el “xup xup” dels carrers va apagant-se. Em reservo per l’endemà la visita als llocs més emblemàtics de la ciutat, que ja toca anar cap a l’hostal i escriure quatre ratlles de les primeres impressions de la ciuat…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *