INEF Barcelona, el relat d’un campió

Yolanda Españó

Fotografia d’Ernesto Aradilla

Hi ha el resultat, aquesta és l’acta del partit amb els detalls del 34 a 14 final que confirmava a l’INEF com a campió de la DHF… i després hi ha el que va passar de veritat, com ho van viure els seu protagonistes, quelcom on el números no compten, compten les emocions. Al cap i a la fi… juguem a rugby.

Aquesta és la crònica de la final d’algú que ha viscut tota la temporada amb l’INEF Barcelona, flamant campió de la Divisió d’Honor Femenina:

“El partit va començar dijous a l’entrenament. Portàvem molts dies preparant-lo i per fi havia arribat el gran dia, l’esperada Final. Un cop acabat un entrenament pràcticament perfecte, totes ens vam conjurar… havia de ser nostra, havíem de tornar amb la copa a Barcelona, perquè havíem entrenat molt bé, perquè tot i els resultats el camí no havia sigut gens fàcil; viatges interminables, lesions, horaris impossibles…

El llarg cap de setmana pintava molt bé, sortíem dels núvols de Barcelona i teníem un viatge plàcid, sense alteracions… era un viatge llarg en què es respirava tensió atenuada amb la tranquil·litat de qui sap què ha que fer, convertint-se en absoluta concentració.

Un cop arribats a l’alberg, apartat de Tudela, repartició d’habitacions , un sopar relaxat que finalitza amb una emotiva “entrega de samarretes” i que culmina amb abraçades, promeses, compromís… una premonició del que seria l’endemà. Un Equip amb majúscules dins i fora del camp, una família, una maquinària perfectament calibrada. En definitiva, INEF.

Ens sorprenia una visita inesperada, una espurna que va il·lusionar l’equip i ens va acompanyar fins l’hora de dormir, algú necessari per a l’equip que no podia fallar.

Un cop sopades, l’equip va anar, sense cap pressa, recollint cap a les habitacions. Massatges, abraçades, bones vibracions… nit prèvia d’unes autèntiques campiones que volien demostrar, que volien fer un somni realitat: com deia la camiseta “hi volem tornar”.

A les 8  començava el dia esperat, la Final, en un d’aquells dies que com diuen els que ja ho han viscut, perdurarà en la memòria de totes les participants per sempre. L’esmorzar passava entre somriures, cares adormides i bon ambient.

Hora i quart després amb tot recollit ens acomiadàvem de l’alberg i posàvem rumb cap a Tudela. El nom del camp pesa, el Nelson Mandela… potser una casualitat, potser no, però ajuda a l’èpica.

10h arribada a l’estadi. Teníem molt temps, i com sempre el vam saber aprofitar: mirar les condicions del camp, fer trenes, revisar alguna articulació… tot anava sobre la marxa.

10.45h va començar tot: era l’hora d’escalfar. Els entrenadors donaven, més que les últimes indicacions, els ànims, ja que les jugadores no tenien cap dubte sobre el que havien de fer.

L’escalfament va sortir perfecte, tothom sabia on estar, què, com i quan fer-ho… tot mil·limetrat. Separem davanteres i tres quarts, les capitanes i líders de l’equip fan la seva feina…

Entrem al vestidor i ja hi érem, per fi. On volíem ser, on ens mereixíem ser, i teníem un objectiu clar: portar la Copa de Campiones de la Divisió d’Honor a casa.

Saltem al camp i ens trobem una grada completament verda, plena d’aficionats vinguts de Barcelona que no paren d’animar ni un sol minut, ja no faltava res! No els fallaríem!

I així va ser, quan la capitana va alçar la copa van sorgir tots els sentiments continguts… ho havíem aconseguit, érem Campiones!!!!!

La tornada… com a bon equip de rugby, quedarà pel record i sense comentaris!

Un any que no podrem oblidar, un EQUIP que mai en té prou, un sentiment que ens fa estimar aquest esport.

No som Noies o Nois… no hi ha diferències en aquest esport.

Som un EQUIP”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *