L’auge del rugby català

Francesc Gómez, article extret íntegrament de la revista La Fosbury

Fotografia de Castelldefels RUC

«Oh mira, hi surt una notícia de rugby al diari!». Amb aquesta frase molts aficionats del rugby s’exclamaven durant anys quan veien, al final del seu diari esportiu, un petit espai, sovint sense cap fotografia, que parlava de l’esport de l’ovalada. L’ostracisme mediàtic al que ha estat condemnat el rugby a Catalunya durant dècades sembla que poc a poc minva. Les facilitats que brinden les xarxes socials, així com l’aparició de portals informatius de tot tipus (pàgines web i plataformes d’streaming vàries) donen mica en mica visibilitat a un esport del que és difícil no aficionar-s’hi un cop el descobreixes.

llida_vilanova_rugbycat
El Lleida jugant contra el Vilanova, un dels clubs més joves. Fotografia de Carme Peralta

L’augment d’oferta mediàtica va estretament lligat al de la demanda. I és que aquesta afirmació tan evident d’economia per a principiants s’entén si mirem ràpidament els números. Des de la temporada 2006/07 fins la d’enguany, el número de llicències tramitades per la Federació Catalana de Rugby (FCR) s’ha multiplicat. De 2500 a gairebé 6000, una massa de jugadors que ha provocat que sumats a familiars i aficionats, els lectors, oients o espectadors potencials d’una notícia de rugby s’hagi multiplicat també, provocant per tant que aquestes publicacions deixin de ser una «rara avis».

La segona dada clau per comprendre aquest auge, i que inevitablement va de la mà de la primera, és l’aparició de nous clubs en el territori català. Posant el punt de mira també des de l’any 2006, un total de 21 clubs de nova creació han aparegut a Catalunya. Si bé és cert que tres d’ells han desaparegut i un quart s’ha fusionat de nou amb el seu club d’origen (l’Associació de Rugby Poble Nou i els Enginyers van reunificar-se la passada campanya), el naixement d’aquestes entitats ha plantat la llavor del rugby a molts llocs on difícilment hagués arribat, i molts dels jugadors segueixen practicant l’esport en altres clubs. Per posar aquesta dada més en context, abans del 2006 s’havien creat fins el moment 27 equips.

Cal tenir en compte que el naixement d’un nou club no significa tan sols la inscripció d’un equip masculí a la competició; les categories inferiors (des dels 5 fins els 21 anys), el femení, la secció de veterans o fins i tot la de rugby «touch» (sense placatge) engreixen el número d’afiliats a aquesta religió del meló.

tarragona_cornella_rugbycat
Imatge del Tarragona (campió 1a Catalana) contra el Cornellà. Fotografia de Pere Grau

Per què aquest creixement exponencial tan exagerat d’ençà el 2006? El president de la Federació Catalana de Rugby, Ignasi Planas, sembla tenir una resposta: «La implantació de la gespa artificial en molts camps de futbol municipal ha permès que aquests camps passessin a ser aptes per al rugby, tant per la major quantitat d’hores d’ús, que ha permès superar l’oposició dels clubs de futbol a cedir algunes hores el camp, com pel fet que la superfície ha esdevingut òptima per al nostre esport». I és que on abans hi havia un rectangle de joc de terra, ara el verd de la gespa artificial permet que placat i placador caiguin sense major perill.

Aquests clubs que han aparegut al llarg d’aquests gairebé deu anys tenen una característica en comú: tots ells són de fora de Barcelona. Si bé és cert que la capital catalana compta amb sis equips de molt bona salut (tots tenen mínim un segon conjunt, categories inferiors i quatre d’ells categoria femenina), l’espai per al rugby a la ciutat és limitat: «Barcelona té una especificitat que no ha permès crear cap camp nou des del 1992. De fet, fins i tot el CN Montjuïc va tancar el seu. Això per descomptat dificulta la creació de nous clubs. El que si que hem vist però és com tots els clubs barcelonins han consolidat una molt bona estructura, de manera que el creixement en llicències a Barcelona també ha estat un èxit».

carboners_ripolles_rugbycat
El Ripollès afronta enguany la seva tercera camapnya com a club federat. Fotografia d’Eli Calbet

Aquesta expansió del rugby arreu del territori ha ajudat, sens dubte, a normalitzar la relació d’un esport desconegut amb la ciutadania. L’aparició d’un equip de rugby en una localitat de pocs habitants aporta un «plus» com a nova entitat que participa de la vida social del poble i diversifica l’oferta esportiva. L’empenta i les ganes dels que formen part d’un nou club de rugby s’encomanen en un ambient 100% amateur molt diferenciat d’altres esports per les particularitats que té el rugby.

El treball però, és de formigueta. Començar de zero mai és fàcil, i les penúries econòmiques que viuen la gran majoria dels clubs catalans històricament també afecten els nouvinguts. Els problemes d’espai en alguns casos per compartir camp amb altres esports, o el mal estat de les instal·lacions en d’altres posen més pedres en el camí. Els recursos, en aquest aspecte, que pot oferir la FCR, són limitats: «En els últims anys hem perdut gairebé el 75% de la subvenció pública que rebíem. El que intentem és que els nous clubs tinguin una competició que els resulti atractiva des del primer dia, així com un altre element que estem observant que també ajuda molt que és l’oferta formativa de tècnics que la FCR proporciona des de fa un temps. Nosaltres pensem sobretot en com donar eines als clubs per millorar, aprofitar aquestes eines per consolidar-se i créixer ja dependrà de cada club».

En altres paraules, no hi ha diners públics per ajudar als clubs. No els suficients. Aquí és on hauria d’entrar en joc el sector privat, atret per l’impacte mediàtic dels esdeveniments esportius. Cal, doncs, fer soroll, crear un producte atractiu (sobretot a nivell televisiu) que doni visibilitat a la feina que es porta fent durant anys: «El nostre sostre de creixement està molt i molt lluny encara, però convé veure la nostra realitat: el rugby que es juga a Europa és d’un altre nivell molt superior al nostre per la seva professionalització, la qual no es pot plantejar avui dia ni a casa nostra ni a nivell estatal».

vrac_ues_rugbycat
La final de la Divisió d’Honor no va ser televisada en directe per Catalunya. Fotografia de VRAC

El que s’ha intentat en els darrers anys, amb comptagotes, ha estat portar grans esdeveniments rugbístics que ajudin a obrir les portes dels grans mitjans. Les visites de la USAP de Perpinyà a l’Estadi Olímpic (2011, 2012 i 2014) van crear gran rebombori tot i que van acabar sent un oasi en el desert mediàtic que viu el rugby aquí. En un nou intent de mostrar el model exitós de negoci en què pot convertir-se el rugby, la propera temporada el Camp Nou acollirà la final del Top-14 francès, possiblement la millor lliga europea. El problema és, però, que aquestes aparicions són esporàdiques, tan sols haurien de servir de trampolí perquè es creés un interès en veure partits de casa. El fet, per exemple, que no es televisés en directe per Catalunya la final entre el VRAC Quesos  Entrepinares i la Santboiana del passat 31 de maig és simptomàtic de la marginalitat que viu el rugby en els mitjans.

«Amb el rugby tenim un producte d’èxit, ho acredita que en tants i tants països del món ho sigui, el que cal veure és com el fem d’èxit aquí també. Per fer-ho hem de treballar en tres línies: millorar el nivell esportiu, incrementar la salut econòmica de tot allò que envolta el rugby i fer del nostre esport un esport més conegut». El repte per fer-se un lloc en l’enorme ventall d’oferta mediàtica esportiva és de grans proporcions, però una característica bàsica en el rugby que ajudarà en aquesta lluita és que sempre cal avançar. Amb i sense la pilota.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *