Liga Nacional de Rugby: diferents realitats, un objectiu comú

La Liga Nacional de Rugby ja camina agrupant sota un mateix paraigües moltes realitats diferents

Francesc Gómez

Fotografia d’ALNR

Cap a una meta compartida

L’Associació de la Liga Nacional de Rugby (ALNR) ja camina. El passat dissabte tots els clubs de la Divisió d’Honor (més el Getxo) van celebrar la primera assemblea d’una associació que vol desencallar el rugby espanyol de clubs. Amb Macario Fernández-Alonso Trueba (màxim mandatari de l’Independiente de Santander) com a president i la representació a la Junta Directiva del Burgos, l’Alcobendas, el VRAC i la Santboiana (Alberto Malo com a Vocal), l’ALNR aspira a ser el pal de paller del rugby estatal.

associacio_clubs_valladolid_rugbycat
Macario Fernández-Alonso Trueba durant la roda de premsa del 30 de maig. Foto Miguel Danés

Farts d’una Liga Heineken cada vegada més polaritzada i sense retorn econòmic dels patrocinadors per als equips, els clubs han decidit caminar pel seu compte. L’actual model de la DH s’accentua amb el VRAC i el Salvador molt per sobre de la resta i sense indicis que els equips amb aspiracions més potents (Alcobendas, Independiente, Santboiana, Barça o Ordizia) s’hi acostin realment.

De les darreres set edicions de la DH sis han estat per al Quesos Entrepinares i una per al Salvador, i a la Copa, exceptuant l’irrupció de la Santboiana del passat curs, quatre dels darrers cinc títols també s’han quedat a la riba del Pisuerga. L’hegemonia de Valladolid, i més concretament del VRAC, és evident.

Sense que s’hagi dit obertament, aquesta és una de les raons principals de la creació de la Liga Nacional de Rugby. Amb l’esperança i la creença que s’oferirà un producte més atractiu per signar més i millors patrocinadors, i amb l’assignatura de la televisió marcada en vermell, l’ALNR ha de llimar desigualtats. Engreixar les arques dels clubs és el primer objectiu per donar als integrants de la DH recursos per créixer.

vrac_fcb_rugbycat
L’hegemonia del VRAC no sembla que tingui una data de caducitat. Foto VRAC

Professionalitzar les estructures dels clubs és una obligació per apropar-se a VRAC i Salvador, i començar per intentar professionalitzar la lliga és un primer pas. L’ALNR ha creat tres grups de treball (Jurídic, Esportiu –Ricardo Martinena de la UES en forma part- i Econòmic) que ja s’han posat en marxa perquè d’aquí a un any la competició estigui gestionada per l’ALNR.

Evitant la confrontació (almenys públicament) amb una Federació Espanyola de Rugby que pateix turbulències, la Liga Nacional de Rugby ha de negociar amb Ferraz el traspàs i les competències d’una lliga que vol ser independent i autogestionada pels clubs. El camí tot just comença, i serà llarg.

Queda molt per arreglar i moltes realitats diferents sobre la taula. Per una banda dos equips gairebé professionals, un grapat que estan a mig camí i fins i tot algun que sobreviu exclusivament amb gent de la casa. També les instal·lacions constitueixen realitats diferents: alguns clubs són propietaris dels seus camps, altres comparteixen amb tercers, d’altres exploten una concessió, i al nord els bascos es resignen en les èpoques de pluja a jugar amb banyador i peus d’ànec.

La Copa de la Santboiana del passat curs va ser l’excepció dins la norma. Foto Juan Carlos Rodríguez

L’apartat econòmic és segurament el més polaritzat; alguns tenen grans patrocinadors i les samarretes plenes de marques, però d’altres són incapaços de trobar sponsors que els ajudin a quadrar pressupostos. Les masses socials dels clubs són també definitòries i els projectes esportius i les metes variades; mentre uns ambicionen el títol o els playoffs d’altres aspiren a la supervivència.

Tenint en compte aquest ventall de realitats, la Liga Nacional de Rugby ha de centrar-se en crear una lliga atractiva que generi beneficis. Per arribar aquí caldrà oferir un bon espectacle i saber vendre’l bé sota la premisa d’una marca unitària del rugby espanyol. Repartir-se les misèries és el que s’ha fet fins ara, l’objectiu és repartir-se un cistell ple.

Tot i que encara estem molt lluny per saber tan sols quin tipus de competició sortirà, si es vol arribar a bon port totes les parts implicades hauran de saber cedir en el moment adequat, aparcant egos i velles picabaralles d’uns actors que acumulen anys als escenaris del rugby. La meta és clara i compartida, superar les pedres del camí marcarà l’èxit o el fracàs.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *