No sóc d’eixe món

Francesc Gómez

Fotografia de Getty Images

Corria el minut 81 al Camp Nou quan un dels esportistes més mediàtics del planeta va protagonitzar l’acció de l’estiu. Cristiano Ronaldo queia a l’àrea blaugrana i acte seguit veia la segona groga. L’àrbitre Ricardo de Burgos Bengoetxea interpretava que el jugador portuguès fingia la caiguda i l’expulsava del terreny de joc.

Encès, Ronaldo s’aixecava i empenyia lleument el col·legiat, que un cop acabat l’enfrontament ho reflectia a l’acta, provocant que el al davanter del Reial Madrid li caigués una sanció de cinc partits.

La premsa (especialment la de Madrid) s’ha alçat en contra d’aquesta sanció. Les expressions “exagerada”, “injusta” o fins i tot “mà negra” s’han repetit en diaris, ràdios i televisions a l’hora de qualificar el càstig que rebrà el portuguès.

“L’àrbitre s’havia equivocat”, “Ronaldo no havia fingit penal” o “la groga era desproporcionada” dirigeixen la polèmica uns instants abans del que és realment greu: un jugador empenyia a un àrbitre, i a sobre ho feia davant de milions d’espectadors.

És evident que el futbol i el rugby es troben a anys llum en matèria de l’actitud envers el col·legiat, i que l’acció de Cristiano s’emmarca dins la maleïda màxima de “el futbol és així”, però l’intent de minimitzar o treure-li ferro a l’empenta del portuguès és indignant.

Potser és per la influència que el rugby exerceix en un servidor, però el tractament que s’està donant a “l’affaire Cristiano” em supera: un jugador empenyent a un àrbitre! Ens hem begut l’enteniment?

Aprofundint en l’odiosa comparació rugby-futbol, al jugador del Clermont Viktor Kolelishvili li van caure 14 setmanes de suspensió per empènyer a un àrbitre, no per queixar-se o per estar-hi en desacord, sinó en un acte reflex (que no justificable) perquè el col·legiat es trobava al mig. Resultat: 14 setmanes.

Els que ara relativitzen l’empenta de Ronaldo són els mateixos que s’escandalitzen quan en un partit de tercera regional un àrbitre és agredit, o quan en un enfrontament de futbol base els pares s’estomaquen.

La línia d’influència va de dalt cap a baix, i si en un Barça Madrid un dels futbolistes més famosos empenta al col·legiat perquè aquest s’ha equivocat, el nano de torn que veu Cristiano com un referent és més provable que ho imiti el proper cap de setmana.

El quid de la qüestió no és si és o no agressió (amb prou feines l’empenta), és que el focus de la polèmica s’ha traslladat de l’empenta en sí al motiu de l’empenta. S’ha donat per suposat que Cristiano s’equivocava i s’ha centrat la discussió en si era o no targeta i en quants partits li havien de caure.

Sense voler (o volent, qui sap) s’ha relativitzat un nou episodi vergonyant del futbol. La desprotecció dels àrbitres en l’esport rei és cada vegada més alarmant, i si la comparem amb el rugby, ridícula.

Al món de l’ovalada també es produeixen puntualment accions desafortunades i punibles envers els àrbitres, la diferència rau en què aficionats, jugadors, clubs i federacions sempre segueixen la mateixa màxima: la protecció i el respecte a l’àrbitre.

El col·legiat és l’única persona indispensable en qualsevol partit de qualsevol esport. Sense àrbitre, no hi ha partit, així de senzill. Independentment de si la decisió de Bengoetxea és encertada, la premsa hauria de criticar l’acció de Ronaldo, i la sanció hauria de ser la més elevada possible.

Si es comencessin a criticar les actituds antiesportives en el futbol potser deixaríem d’escoltar insults, de veure gestos de menyspreu i d’avergonyir-nos quan un futbolista fingeix una lesió.

Si el “futbol és així”, jo “no sóc d’eixe món”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *